Per segon any consecutiu les veus que arriben des de Davos -la ciutat suïssa on té lloc la trobada del Fòrum Econòmic Mundial– semblen aparentment preocupades per les brutals desigualtats socioeconòmiques que s’estan generant i pels conflictes socials i l’inestabilitat que es poden derivar de tot plegat. Ja no és la veu en el desert del milionari George Soros, advertint de que la deriva del capitalisme és, en tots els sentits, insostenible. També és la de Paul Polman, director general de la multinacional Unilever, qui ha alertat de que “el capitalisme s’està convertint en una amenaça pel propi capitalisme”, o és inclús la de la directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Cristine Lagarde, qui evocant a Marx, ha dit que “el capitalisme pot estar cultivant les llavors de la seva pròpia destrucció”.
Hauran entès, finalment, el que Porto Alegre i el Fòrum Social Mundial advertien des de finals dels noranta? O hauran pres nota dels best-sellers de Piketty i Milanovic sobre la històrica desigualtat que representa la conjuntura actual? S’hauran llegit els informes d’Oxfam que asseguren que l’1% acumula gairebé la meitat de la riquesa mundial i que això va a més? Estem davant, doncs, d’una creixent sensibilitat als problemes globals per part de l’elit mundial o bé davant d’un autèntic atac de pànic?
La primera hipòtesi és improbable. Davos és al cap i a la fi la metàfora de l’aïllament d’aquesta super elit vers els problemes reals, és la representació fidedigna de que, si algun dia va existir un contracte social entre capital i treball, aquest, actualment, és pura història. Ho explica molt bé Andy Robinson al seu llibre “Un reportero en la montaña mágica. Cómo la élite económica de Davos hundió el mundo”. Serà doncs, seguint amb la segona opció, que “la por està canviant veritablement de bàndol”? Serà que han constatat que l’horitzó de desigualtat i inestabilitat arreu és també ineficient pel propi sistema i perjudicial pels interessos de l’1%?
Probablement sigui així, però no és esperable una solució en clau d’una renegociació mundial d’un pacte social. La recepta continua sent més “Consens de Washington” per tothom, més doctrina neoliberal, il’estratègia per abordar els problemes socials és essencialment auto-defensiva. És a dir, a més inestabilitat política i més conflictes, cal esperar una creixent retallada de llibertats i una onada securititzadora.
Com sortir d’aquest atzucac és la pregunta per l’esquerra des de fa temps. És obvi que la clau passa per construir contrapoders, a tots els nivells. Grècia, en aquest sentit, pot ser una molt bona notícia, però és, sens dubte, el primer esglaó de molts que queden per posar en aquest moment històric que ens està tocant viure.
*** Article publicat a la Revista Treball
Todo es posible 