Menors en conflictes armats: orfes d’instruments internacionals que garanteixin la seva protecció?

FARC-child-soldiers

Les últimes dècades han presenciat un intens debat sobre les característiques dels conflictes armats de postguerra freda. De manera molt resumida, podríem dir que existeixen tres consensos fonamentals al respecte: i) els conflictes armats contemporanis no són estrictament “locals” o “intraestatals”, sinó fenòmens amb una forta dimensió transnacional (fruit de la participació d’actors internacionals o d’empreses de seguretat privada o de recursos naturals, per posar alguns exemples); ii) són conflictes multicausals, on l’explotació dels recursos naturals, la qüestió identitària, la història o la política són tots factors rellevants que interacciones entre ells i que per sí sols no poden explicar l’origen i la dinàmica del conflictes en qüestió, i iii) el 90% de les víctimes d’aquests conflictes armats són població civil, degut, entre d’altres aspectes, al desdibuixament del Dret Internacional Humanitari, a la proliferació de grups armats no estatals o bé a l’enorme impacte que tenen les armes lleugeres.

Amb aquest marc de fons, i especialment tenint en compte aquesta darrera característica, el cert és que dins de la població civil, les dones i els menors són les principals víctimes de la violència armada. Concretament en relació als menors, UNICEF assegura que en l’actualitat més de 1.000 milions de menors viuen en zones de conflictes, dels quals 300 milions tenen menys de cinc anys. Tanmateix, més de 18 milions de nens i nenes són en l’actualitat refugiats o persones internament desplaçades, mentre que uns 300.000 han estat reclutats per grups armats i forces governamentals. Tot plegat evidencia una de les qüestions àmpliament denunciades per les organitzacions internacionals de drets humans i és el fet de que els conflictes armats violen de manera sistemàtica i generalitzada tots els drets de la infància.

Sovint s’ha polemitzat sobre el paper dels menors en els conflictes armats. Guerres com la de Sierra Leone, Colòmbia o Uganda han posat de manifest que si bé cada cas ofereix anàlisis diferents, molts d’aquests menors, especialment els més petits, participen en aquests conflictes de manera forçada o com a forma de supervivència en un context de violència generalitzada.

les dones i els menors són les principals víctimes de la violència armada […] UNICEF assegura que en l’actualitat més de 1.000 milions de menors viuen en zones de conflictes, dels quals 300 milions tenen menys de cinc anys.

Sigui com sigui, un punt de referència en l’anàlisi, denúncia i actuació respecte el paper dels menors en el conflictes bèl·lics ha estat, sens dubte, l’anomenat Informe sobre “Repercussions dels conflictes armats sobre els nens”, encarregat a l’any 1996 a l’educadora moçambiquesa i defensora internacional de la infància, Graça Machel. L’anomenat des d’aleshores “Informe Machel” ha permès sistematitzar sis “violacions greus” que serveixen  per documentar l’impacte de la violència armada en els menors i realitzar un seguiment sistemàtic sobre elles, a saber: i) matar o mutilar als nens; ii) reclutar o utilitzar nens soldats; iii) atacar escoles o hospitals; iv) violar i realitzar un altre tipus de violència sexual greu; v) segrestar als nens, i vi) denegar l’accés humanitari. A més d’aquestes sis violacions greus, en els conflictes armats solen produir-se altres violacions contra els menors: la tortura i altres formes de maltractaments, la detenció administrativa, el desplaçament forçós, l’explotació sexual o el treball perillós. La interrupció i fins i tot desintegració dels serveis bàsics i de les fonts de protecció social o la destrucció de les estructures comunitàries són també impactes indirectes sobre els menors. De la mateixa manera, cal tenir en compte les seqüeles i el impacte psicosocial de la violència sobre aquesta població un cop finalitzades oficialment les hostilitats armades.

Si bé sembla que cada cop existeixen més fonts que documenten totes aquestes violacions sobre els menors, quins instruments i mecanismes internacionals existeixen per actuar al respecte? Certament, l’adopció l’any 2000 d’un Protocol Opcional a la Convenció de 1989, en el qual s’estipulava l’edat mínima de 18 anys per considerar el reclutament forçat i de 15 anys per al reclutament voluntari, ha estat important. Des d’aleshores, diverses resolucions han estat adoptades pel Consell de Seguretat de Nacions Unides. En concret, la Resolució 1612 va instar a l’establiment d’un mecanisme de monitorització i d’un Grup de Treball sobre els menors en conflictes armats amb l’objectiu d’avaluar les sis “violacions greus” sobre menors en conflictes armats que abans hem fet referència. Molts d’aquests mecanismes han estat implementats en diversos conflictes armats i situacions de post-conflicte. En països com Uganda, Sudan del Sud o RD Congo, les autoritats han permès l’existència de relators que han tractat d’identificar i denunciar els perpetradors d’abusos i violacions dels drets dels menors i, en alguns casos, preparar el terreny per a la reintegració de menors soldats.

De totes maneres, i a manera de balanç final, els resultats, segons nombroses organitzacions, han estat més aviat escassos. No hi ha dubte que l’Informe Machel ha suposat un punt d’inflexió en el tractament d’aquest assumpte, el que ha possibilitat el sorgiment d’iniciatives i mecanismes destinats a millorar la protecció dels menors en situació de conflicte. No obstant això, i tal com va instar el 2010 la Crida de Ginebra sobre protecció de menors en Situacions de Conflicte, segueix sent necessària una major voluntat política i una major capacitat d’actuació institucional per fer complir el marc normatiu que ha anat gestant-se en els últims anys i fins i tot per millorar-ho substancialment. Per a algunes veus, si bé l’Informe Machel va possibilitar la introducció d’aquest greu problema a l’agenda internacional, els últims anys denoten una certa desacceleració d’un assumpte que hauria de ser totalment prioritari.

 

Referències bibliogràfiques utilitzades

CENTRE FOR CONFLICT RESOLUTION (CCR) (2007): Children and armed conflicts in Africa, Johannesburg, a: http://www.ccr.org.za/images/stories/Vol_23-ArmedConflict.pdf

CHATTAM HOUSE (2011): Children and Armed Conflict: Reviewing the InternationalResponse, Londres, a: http://www.chathamhouse.org/publications/papers/view/182800

UNESCO (2011): The hidden crisis: Armed conflict and education, París, a: http://unesdoc.unesco.org/images/0019/001907/190743e.pdf

MATEOS, O. 2012: “Menores, educación y conflicto armado: un análisis desde la realidad africana 15 años después del Informe Machel”, a Revista Foro de Educación. Pensamiento, cultura y sociedad. Monográfico “África ante la educación”, Número 14, pp.: 56-73, ISSN: 1698-7799.

UNICEF (2009): La infancia y los conflictos. En un mundo en transformación.Examen estratégico 10 años después del Informe Machel, Nueva York, a: www.un.org/children/conflict

NACIONES UNIDAS (1996): “Repercusiones de los conflictos armados sobre los ninos” (Informe Machel), a: http://www.un.org/children/conflict/spanish/themachelstudy.html

 

***

Aquest article va ser publicat al dossier de treball del projecte “Ciutats constructires de pau”

10435100_808039639219055_81781725556166501_n

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s