El futur laboral és un país estrany

lift

La meva generació és filla del relat de l’ “ascensor social”, aquell que ens explicava que anant a la Universitat el futur estava garantit, un futur en què viuríem, salarial i socialment, millor que els nostres pares. Si ho pensem avui fredament, aquest discurs era una mica ingenu: projectava un futur de progrés social lineal, gairebé sense conflictes socials, negant així el motor de la història.

Si bé els sectors més crítics -amplificats per a la meva generació amb l’altaveu del Fòrum Social Mundial– advertien del present i futur que el neoliberalisme estava configurant, crec que mai vàrem imaginar trossos d’una realitat tan distòpica com l’actual, tan cruament dramàtica, i a la vegada surrealista, per tantes i tantes persones.

Em refereixo a la qüestió del treball, i com aquest ha anat mutant no només cap a un escenari d’escassetat, sinó de cada vegada més precarietat i cap a condicions d’autèntica misèria salarial i humana. Quatre exemples de tot plegat:

1) Treballar sense remuneració. Això, en altres èpoques, tenia un nom poc subtil. Endevinin.

Dependienta ropa

2) Sortejos de llocs de feina, que me’ls treuen de les mans!

Sorteo trabajo

3) Selecció de personal amb el tradicional i divertit joc de “les cadires musicals”, en el qual vostè pot sortir sense vèrtebres.

Una vértebra por el empleo

4) Quan treballar per salaris de misèria comença a ser la norma.

Grafico-trabajo-pobreza-relativa_EDIIMA20140124_0038_5

Però, com hem arribat fins aquí?

Els motius són molts i complexos, però m’atreveixo a destacar dos principals. A nivell macro, la globalització ha permès la subordinació de la política al poder financer: no hi ha regles, o millor dit, són les grans corporacions les que decideixen com es juga. El resultat: un procés de dúmping salarial, en el qual, en paraules de Zizek, ser explotat es converteix en un luxe per a una reserva de desocupats cada vegada més gran. A nivell micro, ressonen les paraules d’André Gorz en el seu genial llibre “Misèries del present, riquesa del possible”, en el qual ja apuntava (el 1998!) el procés de “refeudalització” de les relacions laborals: una societat fragmentada i individualitzada, sense identitat de classe, amb múltiples contractes, que accepta les condicions laborals vis a vis, entenent l’altre com un rival i no com algú amb qui sumar forces, aspiracions i interessos.

Com apunt final, una cosa sembla clara: més enllà de la necessitat de domesticar aquesta mercadocràcia que ens està desposseint de drets i béns comuns a marxes forçades, existeix la urgent necessitat, assenyalada pel propi Gorz, de repensar el treball:

No tornarem a la plena ocupació mai…per tant, cal sortir de la societat del treball, cap a una societat de la multiactivitat i la cultura [ … ] que el treball s’emancipi de la dominació del capital i que la persona s’emancipi de la dominació del treball, per desenvolupar-se en la diversitat de les seves activitats múltiples”

andre-gorz-color-2-small

Anuncios

1 comentario en “El futur laboral és un país estrany”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s