“Que la gent no estigui ocupant les places no vol dir que estigui desmobilitzada”

3021_2013061439gW70

* Entrevista realitzada per Siscu Baiges (Catalunyaplural.cat) amb motiu de la publicació del Quadern Canvi d’època, canvi de rumb? Aportacions i propostes dels moviments socials. Aquesta entrevista ha estat lleugerament editada en relació a l’entrevista original publicada per Catalunyaplural.cat de Eldiario.es.

***

Canvi d’època, canvi de rumb? Aportacions i propostes dels moviments socials. Aquest és el títol del Quadern que acaba de presentar l’entitat Cristianisme i Justícia, i que ha estat elaborat pel professor d’Antropologia de la Universitat Complutense de Madrid, Jesús Sanz, i el responsable de l’àrea social de Cristianisme i Justícia, Òscar Mateos, professor de Cooperació i Desenvolupament de la Universitat Ramon Llull. Analitzen el paper dels moviments socials en els moments de canvi que viu no només la nostra societat sinó, pràcticament, tot el planeta. Parlem amb Òscar Mateos.

Estem davant d’una època de canvis o un canvi d’època?

Diem que davant d’un “canvi d’època”, en base a les reflexions de molts autors que, en els últims temps, vénen suggerint aquesta idea. Des del sociòleg Zygmunt Bauman fins el politòleg Joan Subirats. Un “canvi d’època” significa que les coordenades polítiques, econòmiques, socials i culturals que han prevalgut durant les últimes dècades han canviat substancialment.

En aquest sentit, la crisi ha accelerat un procés que venia produint des dels anys setanta. Si intentem entendre la història de les últimes sis o set dècades veurem que tenim fonamentalment dues grans etapes. Una primera etapa que va de l’any 1945 al 1975 (des del final de la Segona Guerra Mundial fins a mitjans dels anys setanta) que els francesos van anomenar “Els Trenta gloriosos anys” i que són el desenvolupament i desplegament del que anomenem Estat del benestar. Són aquells trenta anys en què es fa una inversió extraordinària en matèria de polítiques socials, sustentades en polítiques fiscals molt progressives, amb polítiques orientades a la plena ocupació, etc.

Un “canvi d’època” significa que les coordenades polítiques, econòmiques, socials i culturals que han prevalgut durant les últimes dècades han canviat substancialment.

En el context de finalització de la Segona Guerra Mundial hi ha un clima excepcional que permet un pacte tàcit: un contracte social entre capital i treball. És el que anomenem el “consens keynesià”, prenent el nom de l’economista que plantejava la intervenció de l’Estat com a regulador de l’economia de lliure mercat.

A la segona etapa, des de mitjans dels setanta, es comença a produir l’erosió d’aquest contracte social (del “consens keynesià”) i, per diversos motius, porta al context actual de crisi, on s’acceleren molts processos.

Per què es produeix aquesta acceleració, aquest desmantellament dels avenços socials aconseguits?

Hi ha diversos factors. El primer té a veure amb la globalització. El procés de globalització provoca, en paraules del sociòleg Bauman, “un divorci entre poder i política”. Els “trenta gloriosos anys” s’havien fonamentat sobre la idea del paper regulador de l’Estat. En el context de globalització, aquest poder s’evapora o, més aviat, es trasllada cap als poders financers, cap als mercats. El paper de l’Estat va quedant arraconat i perd rellevància.

Un segon aspecte importantíssim és la mutació que pateix el treball. El treball es va deslocalitzant: els països del Sud s’industrialitzen al mateix temps que es desindustrialitzen els països occidentals. Això suposarà un procés de precarització del treball, perquè hem de competir amb la política de salaris molt baixos que es comença a fer als països del Sud on les multinacionals s’han desplegat per intentar vendre productes de manera molt competitiva al Nord.

Però un element fonamental és el que té a veure amb el pla ideològic i cultural. Molts autors -com la politòloga nord-americana Susan George a El pensamiento secuestrado– parlen de la “hegemonia cultural del neoliberalisme”. El neoliberalisme ha anat conquerint espais de poder i pensament: des de les pròpies universitats (les escoles de negocis han jugat aquí un paper fonamental) fins als mitjans de comunicació de masses (que responen als interessos dels seus inversors i, per tant, es converteixen en defensors d’una determinada manera de pensar) i, evidentment, els nuclis de poder polític.

El poder polític adopta el pensament neoliberal.

Hi ha un documental excepcional, Inside Job (guanyador d’un Oscar de Hollywood), on es veu perfectament aquesta connivència, aquesta porta giratòria entre el poder polític i econòmic i com el poder econòmic i financer ha colonitzat, ha cooptat al poder polític. Aquesta hegemonia cultural del neoliberalisme ha anat construint en els últims trenta o quaranta anys, un “sentit comú” que la pròpia socialdemocràcia ha acabat comprant. És la idea de Margaret Thatcher de que “no hi ha alternativa”: desregulació, privatització, arraconament del paper de l’Estat… Són mantres que han anat calant en la societat, en els àmbits polítics, mediàtics, universitaris, socials, etc.

Això ha possibilitat un procés de desmobilització social brutal, molt lligat a la individualització social. La societat de consum ens ha fet persones i societats més atomitzades i fragmentades…Ens hem desmobilitzat, i no hem sabut reaccionar al que estava passant.

La crisi ha agilitzat aquests processos. En els últims cinc anys, hem vist l’aplicació accelerada d’una sèrie de polítiques (en clau de “doctrina de xoc”) que ja venien veient al llarg de les últimes dècades, però de manera molt més ràpida i, sobretot, en un moment en què la societat està desconcertada i patint les conseqüències d’una crisi extraordinària.

I què pot fer pensar que aquesta lògica canviarà?

Aquest és el context polític, econòmic i cultural en què ens trobem. No ho identifiquem nosaltres només. Ho fan un munt d’autors, des de Josep Fontana a Tony Judt, veus que apunten en aquesta direcció. Citem també a un autor que ens sembla molt rellevant, Karl Polanyi, i una obra seva de 1944: La gran transformació. Una obra com aquesta, que té gairebé 70 anys, està en voga. Planteja una idea molt suggerent i interessant, la del “doble moviment”: davant el procés de mercantilització es produeix una reacció social que tendeix a la protecció.

En un moment com el que estem, d’hegemonia dels poders financers i de la ideologia neoliberal, cal pensar que no és la fi de la història. No estem abocats històricament a això.

Les protestes socials que es produeixen en diferents països no semblen estar coordinades entre elles.

Al quadern “Canvi d’època, canvi de rumb?” volem veure si les protestes que s’han produït des de 2011 -les de la “Primavera àrab”, les dels països del món occidental com Grècia, Espanya o Portugal, fins i tot el moviment Occupy Wall Street als Estats Units, i les més recents de Brasil o Turquia- són essencialment aïllades (és a dir, que responen a coordenades sociopolítiques i culturals internes) o bé són l’expressió d’un malestar global que utilitza un repertori d’acció i unes maneres de fer interconnectades. Sense negar el primer aspecte, ens inclinem més per aquesta segona hipòtesi. En aquest sentit, estem davant l’emergència d’una forma de protesta que té en comú la denúncia de la manca de democràcia que existeix en tots els països (sigui en el món àrab, aquí o en el món emergent), i que reivindica majors quotes de justícia social en un moment en que les nostres societats, al nord i al sud, es caracteritzen per la desigualtat interna i on una minoria, aquest 1 % del que ens parla el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz, ha anat acumulant cada vegada més riquesa i més renda en contraposició d’una societat cada vegada més precaritzada i més desposseïda.

Entenem totes aquestes protestes i les noves maneres de manifestar-se com un element esperançador i que s’ha de veure en clau de procés històric. No es poden entendre de manera curterminista i resultadista, sinó com el germen d’alguna cosa que està esdevenint.

Són moviments coordinats o cadascun tira per la seva banda?

La coordinació en clau d’agenda política unificada, com si fos un subjecte polític homogeni, no existeix. El que sí que s’està produint és una sincronització de lluites, de formes de fer. Hi ha un contagi d’un context a un altre. Està claríssim que el 15M replica moltes de les formes i lemes de la primavera àrab, que Occupy Wall Street fa el mateix a partir del 15M, o Brasil amb Turquia .

Hi ha, per tant, una interconnexió. No hi ha un programa consensuat perquè són lluites molt capil·laritzades però sí que hi ha una doble demanda transversal, com he comentat: una demanda de més democràcia i una major demanda de justícia social.

Tots aquests moviments tenen en la seva gènesi, entre d’altres coses, l’impacte que va tenir el Fòrum Social Mundial i el moviment altermundialista i recullen la seva experiència. Incorporen propostes concretes que el moviment altermundialista havia plantejat, des de la taxa Tobin fins a la Renda Bàsica.

Si no s’aconsegueixen fites concretes, hi ha risc de desmobilització social?

En el context de major precarització i de despossessió social, on la música que ve és la de la “recuperació” i la “creació d’ocupació” (però d’una ocupació molt precària, fins i tot en condicions de pobresa) és improbable que les protestes minvin perquè el conflicte social està creixent.

No anem cap a un procés de desmobilització. Més aviat al contrari, s’està produint una repolitització social. Que la gent no estigui ocupant les places no indica que no s’estigui mobilitzant. Al carrer, cada vegada més, la gent parla de política, dels horitzons de futur, de com es vol organitzar social, política i econòmicament, del paper que haurien de tenir els partits polítics, etc.

La pròpia experiència de les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques, a Catalunya i al conjunt de l’Estat, deixen una experiència extraordinària de repolitització i empoderament social. Gent que mai s’havia plantejat la situació social ha començat a organitzar-se i a demanar qüestions concretes, com és la dació en pagament.

Cal no deixar-se portar pel desànim de no veure molta gent al carrer. La protesta adquireix noves formes i actualment estem en un procés de repolitització, de presa de consciència com a subjectes polítics davant d’una societat injusta.

La protesta adquireix noves formes i actualment estem en un procés de repolitització, de presa de consciència com a subjectes polítics davant d’una societat injusta.

Cap a on anem? Cap a on apunta el rumb en aquest canvi d’època?

Hi ha molts riscos. Poca gent s’atreveix a dibuixar escenaris de futur. És clar que no estem en una situació cíclica, on tornarem a un punt zero de 2006, quan tot semblava anar bé però vivíem en una bombolla immobiliària. Sembla que anem cap a un capitalisme que vol accelerar la idea de recrear en forma de bombolles, d’especulació, processos constants de crisi.

Hi ha un escenari preocupant, que és Grècia, amb el perill del populisme, de moviments que canalitzen el desconcert i la incertesa buscant bocs expiatoris concrets, com la població immigrada. En els anys trenta passava alguna cosa semblant. Llavors, es va canalitzar a través de diferents escenaris, després de la crisi de 1929. Un d’ells va ser l’emergència i la consolidació del feixisme. I un altre va ser la consolidació de projectes polítics com l’estat del benestar, el New Deal als Estats Units, projectes en clau més social en el conjunt de les societats occidentals.

Depèn de nosaltres, de com siguem capaços de canalitzar aquesta frustració i aquesta ràbia. Es pot convertir en empoderament social més gran, fent veure a la gent que té poder social i poder per canviar les coses. Aquest és el camí cap on hem d’anar .

I els papers polítics, ¿quin paper han de jugar en aquest canvi d’època?

Han de seguir jugant un paper fonamental. Els partits polítics s’han sentit interpel·lats per una societat en què hi ha una gran desafecció política. Ho assenyalen les enquestes del CIS o els crits de “No ens representen” del 15-M. Hi ha una gran bretxa entre els partits polítics i la societat. Alguns partits polítics han pres nota d’això i estan fent un procés d’introspecció interna per veure com es poden apropar més a la societat .

Les institucions segueixen sent un espai fonamental on els moviments van tenint cada vegada més presència i és important que sigui així. Seria desitjable la complementarietat entre uns partits polítics que s’estan replantejant moltes coses que no han funcionat en els últims anys i la societat civil i els moviments socials, els quals estan fent demandes molt més exigents, amb propostes diferents a les que es venien fent.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s