Les meves raons per anar a la vaga del 29M [català]

Vagi per endavant un fet: el treballador mitjà que decideix exercir el seu dret a vaga perd 113 euros per aquest dia. No em sembla una dada supèrflua, sinó tot el contrari. En una societat en la que dos de cada tres persones que tenen una ocupació són mileuristes (o no arriben ni a això), triar fer vaga no em sembla un acte de “borreguisme”, sinó de pura convicció.

Dit això, aquestes són les meves raons per haver decidit secundar la vaga general del 29 de març:

1.- Vaig a la vaga perquè crec que contribuirà a un procés social necessari. La vaga general en si no serà probablement la solució (el govern de Rajoy no derogarà la reforma laboral), però sí que pot contribuir a un procés molt més ampli i necessari de reflexió i debat, de mobilització social, de demanda d’una sortida més justa i equitativa a aquesta crisi. Com pot ser una solució una llei que vulnera drets fonamentals i que fractura clarament el contracte constitucional?

2.- Vaig a la vaga perquè és un instrument que té una justificació històrica. Les vagues generals, en el marc de mobilitzacions socials que aspiren a la configuració d’una societat més justa, han estat fonamentals des d’un punt de vista històric. Com si no s’hagués aconseguit des de finals del segle XIX i al llarg del XX jornades laborals i salaris dignes, la fi del treball infantil o la protecció social més elemental dels treballadors, per posar només alguns exemples?

3.- Vaig a la vaga perquè la reforma laboral em sembla increïblement injusta. No val l’argument que és l’única opció per crear ocupació. La reforma suposa l’abaratiment escandalós de la mà d’obra en un context de creixents desigualtats socials, l’empobriment del conjunt de la ciutadania i la ruptura de qualsevol equilibri entre treballador i empresari. Tinc prou amb els arguments exposats per 54 catedràtics de dret del treball en el manifest “Per un treball decent i unes llibertats col·lectives plenes”.

4.- Vaig a la vaga perquè la reforma laboral aprofundeix en el greu procés de dualització i polarització social en què ens trobem, caracteritzat per tres aspectes molt preocupants: a) l’increment de la pobresa (que ja afecta a gairebé un 25% de la població) , b) l’increment de les desigualtats de renda que, segons l’OCDE, ens situen, després de Romania, a la cua de les desigualtats en el context de la Unió Europea, existint una diferència d’1 a 7 entre el 20% amb més renda i el 20% amb menor renda, ic) l’erosió de la classe mitja, que està patint un procés d’empobriment accelerat. Si a això li sumem les retallades en el sector públic, especialment en la sanitat, que fins ara servia com a factor de cohesió social, ¿no ens estem encaminant cap a una ruptura del “contracte social”, tal com la mateixa OCDE ha advertit?

5.- Vaig a la vaga perquè crec que pot i ha de servir per confrontar el discurs de la “inevitabilitat”. És cert que vivim un moment històric, una crisi econòmica sense precedents. La societat postindustrial en el context de globalització han portat a una precarització del món del treball, fruit de la competitivitat global i de la pròpia lògica del sistema econòmic actual. Però no és casual que aquest procés hagi comportat alhora el salt en termes de riquesa econòmica més espectacular de la història i el procés de concentració de la riquesa més preocupant en molt temps.¿No és escandalós, per exemple, que els tres homes més rics del planeta (Slim, Gates i Buffet) tinguin una riquesa que sobrepassa tots els milions de dòlars dels països de l’OCDE? Hi ha riquesa i hi ha feina, però caldrà establir altres regles de joc, en què la ciutadania no vegi minvats els seus drets més fonamentals i la seva dignitat de manera sistemàtica.

6.- Vaig a la vaga per dir que hi ha alternatives a les retallades i a la precarització tant a nivell estatal, europeu com internacional. Si el sector públic no és el principal causant d’aquest dèficit per què són sectors com la sanitat o l’educació els que es veuen afectats per les retallades? Per què, tal com han suggerit “els economistes aterrits”, en lloc de continuar disminuint la despesa pública de manera tan dràstica, no s’aposta per l’emissió de bons europeus per fer front a l’especulació, es reforma el Banc Central Europeu, es reestructuren els deutes públics o s’harmonitza la política fiscal, incrementant els impostos a les grans fortunes? Per què no s’aprova d’una vegada per totes l’impost a les Transaccions Financeres (ITF)? Per què no es combat de veritat el frau fiscal, xifrat en Espanya en un 23% (un dels més elevats d’Europa), el que suposaria recaptar anualment 90.000 milions d’euros? Per què el 73% d’aquest frau el cometen les grans empreses i corporacions?

7.- Vaig a la vaga per denunciar que, darrere de les retallades indiscriminades i de la reforma laboral, hi ha un projecte ideològic determinat que aspira a consagrar un canvi de model, basat en la desregulació i en el paper marginal de l’Estat. Aquest projecte té les arrels en la dècada dels setanta, en la contraofensiva neoliberal, impulsada per mandataris com Thatcher o Reagan. Les seves conseqüències en països africans o llatinoamericans ha estat socialment catastròfic. Per què llavors es parla de inevitabilitat, despolititzant al màxim el debat social i generant incertesa i desassossec, quan en el fons estem davant d’un projecte polític determinat, a qui l’esquerra institucional, per cert, especialment la socialdemocràcia, no ha sabut contraposar idees, visions de futur i alternatives?

8.- Vaig a la vaga general perquè aspiro a un altre model de societat, diferent del que s’està configurant i millor que el que ja existia. No vull un model especialitzat en fabricar marginació social, en què uns estan dins i altres, cada vegada més, van quedant-se als marges. No vull un model social que l’única resposta sigui la de la promesa del “somni americà”. No vull un model social en què els perdedors siguin estigmatitzats o empresonats, sense més, perquè no van ser prou forts o hàbils per moure’s en el sistema. Aspiro a un model de societat basat en ideals com la llibertat (fonamentada essencialment en la dignitat de les persones), la igualtat (en una societat que no ofereix de manera natural, i menys social, una igualtat real d’oportunitats) i la fraternitat (en un moment on l’individualisme i l’atomització de la societat de consum s’ha menjat qualsevol projecte col·lectiu fonamentat en el respecte, responsabilitat i deure amb els altres i amb el planeta). Això, crec, no és cap utopia, sinó que forma part de les lluites i aspiracions històriques de totes les societats.

Per tot això, demà, 29 de març de 2012, vaig a la vaga general.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s