Quo vadis, Fòrum Social Mundial?

Revista ONGC 45-46. [Escrit conjuntament amb Carles Gil i Juan Ignacio Latorre][1]

“És hora de fer balanç”. Aquesta és la idea que es repeteix, una i altra vegada, ara que ha finalitzat una nova edició del Fòrum Social Mundial (FSM), que aquest any ha tingut lloc a Dakar, capital del Senegal. Malgrat el caos organitzatiu (fruit de problemes d’organització interna però també aliens a aquesta), l’experiència de Dakar deixa un bon regust de boca: un fòrum que ha tingut la capacitat d’autogestionar-se, de continuar fent xarxa i d’alimentar l’esperit de Porto Alegre que considera, amb propostes factibles a la mà, que “un altre món és possible”.

Ara bé, la crisi existencialista que l’FSM arrossega des de ja fa uns anys, ha adquirit una magnitud tal que fan ineludible afrontar múltiples interrogants i la demanda de nombrosos sectors socials de repensar aquest espai. Per una banda, ningú dubta del valor que aquest nou subjecte històric ha adquirit en els seus 10 anys de vida: l’FSM s’ha convertit en un moviment de moviments, un espai de trobada i articulació molt diversa que ha aconseguit plantar cara a l’hegemonia neoliberal. Per altra banda, l’entusiasme que emanen el final de les seves trobades, es contraposa a les veus més pessimistes que demanen, amb urgència, un major pes polític de l’FSM i una major capacitat de prioritzar i d’emprendre estratègies més contundents en una conjuntura, sens dubte, històrica.

Deslegitimat, però no derrotat

Una de les grans fites de l’FSM ha estat la deslegitimació de l’anomenat “Consens de Washington” i els pilars ideològics que aquest defensa: TINS, TINA i TINI. Davant del “There Is No Society” (TINS), l’FSM ha demostrat que hi ha una societat civil de base organitzada, amb caràcter global, heterogènia, però que comparteix l’anhel de construir un món diferent al del model neoliberal; al “There Is No Alternative” (TINA), l’FSM ha respost oferint multitud de propostes, factibles i viables, que apunten a una altra lògica molt diferent a la de l’individualisme i la competitivitat, la desregulació i la privatització o el creixent procés d’ecocidi; i davant del “There Is No Ideology” (TINI), l’FSM ha tingut la capacitat de repolititzar els debats internacionals, construint nous llenguatges i discursos, en un moment en que el Consens de Washington havia aconseguit fer creure que només existeix “un sentit comú” –el que impulsa el capitalisme i les principals organitzacions econòmiques internacionals- per a defensar que existeixen “altres sentits comuns”, altres maneres de fer i d’organitzar-nos. I amb tot això, l’FSM ha estat capaç de posar en evidència la tantes vegades repetida sentència de Francis Fukuyama i el neoliberalisme de que “és la fi de la història”. No, no ho és, i això, en part, és gràcies a l’FSM i a tots els actors que l’integren.

No obstant això, la deslegitimació del consens neoliberal no significa la seva derrota. La crisi ha posat de manifest moltes de les contradiccions del sistema capitalista que l’FSM ja havia denunciat. Moltes de les propostes plantejades pels moviments socials, des de les més reformistes (control i regulació dels mercats o abolició dels paradisos fiscals) fins les més ambicioses i que aspiren a una societat post-capitalista, són avui element de debat i reflexió en diverses esferes internacionals. Però els poders financers continuen demostrant la seva gran capacitat d’acció: malgrat ser els principals causants de la crisi, les mesures adoptades en molts governs (Islàndia seria una excepció) estan suposant un greu procés de regressió social i política. Què pot fer l’FSM davant d’aquest fet?

Dilemes, no incompatibilitats

Aquests interrogants situen a l’FSM en una cruïlla. Existeixen tres grans debats identitaris. Un primer debat gira entorn el què hauria de seguir sent l’FSM: ha de ser una plataforma on els diferents moviments socials comparteixin experiències i s’articulin (Fòrum-espai) o ha d’aspirar a (i pot) convertir-se en un subjecte polític amb una agenda de prioritats i amb major capacitat d’incidència política (Fòrum-subjecte)? Aquest primer interrogant entronca directament amb el segon debat, relacionat amb el com hauria de funcionar: si l’FSM ha de ser un mer espai de trobada, no acabarà per diluir-se en un moment en el que, precisament, fa falta efectivitat i contundència política per respondre als efectes socials de la crisi i a les contrareformes neoliberals posades en marxa? Però, per altra banda, convertir l’FSM en un actor polític, més institucionalitzat, no l’acabarà restant horitzontalitat i el perill de que esdevingui quelcom jerarquitzat i co-optat pels actors que el liderin? És possible respectar l’ADN de l’FSM (diversitat, horitzontalitat, consens) i esdevenir un actor polític amb capacitat de decisió i acció política? I, finalment, un tercer debat relacionat amb el qui  hauria de participar: l’FSM és un espai essencialment per a i dels moviments socials? És positiu o negatiu el creixent paper que les grans ONG estan adquirint en el sí de les trobades del Fòrum? Quin ha de ser el paper dels partits i governs, entenent que aquests estan moltes vegades presents a través de les seves fundacions o ONG?

Són debats molt complexes, però que necessiten de respostes i d’un diàleg constructiu. En el fons d’aquests debats, existeixen també sensibilitats, posicionaments ideològics i inclús cosmovisions culturals diferents. De totes maneres, un aspecte fonamental a l’hora d’abordar aquest debat és plantejar-ho no en clau d’incompatibilitats o de joc de suma zero. Més que trobar-nos davant de respostes incompatibles als interrogants que es plantegen, estem davant de dilemes que no tenen una única resposta. Segurament, existeix cert consens en la idea de que seria desitjable una major efectivitat i capacitat política de l’FSM (els debats sobre el paper del Consell Internacional aquí semblen importants), però sense perdre horitzontalitat i diversitat. Com es pot avançar cap aquest plantejament que avui sembla incompatible?

Si un altre món és possible, l’FSM és necessari

L’FSM està fent història. De la mateixa manera que el moviment obrer va apostar a finals del segle XIX per internacionalitzar-se i reclamar millores laborals i socials que han contribuït substancialment a la millora de la dignitat humana (algunes de les quals avui estan en clar retrocés), el Fòrum Social Mundial s’ha convertit en un espai clau en l’articulació de les resistències globals i alternatives al capitalisme. És important resoldre els complexos dilemes identitaris que es planteja, evitant el seu debilitament i fragmentació. És obvi que un espai tan divers ha de portar a una constant renegociació cultural, social i política, però també que tots els que participen d’aquest espai comparteixen la seva indignació per les injustícies resultants del neoliberalisme i la convicció de que és possible, urgent i necessari superar aquest sistema.

Més enllà de la qüestió identitària, l’FSM també té per davant el repte de saber respondre a una conjuntura de canvis, a múltiples nivells: un món en mutació amb nous països emergents (especialment Xina) i la configuració d’un món aparentment multipolar (nivell geopolític); el creixement de les desigualtats socioeconòmiques Nord-Sud, però també Nord-Nord i Sud-Sud, o la connexió amb els nous moviments d’emancipació al món àrab (social); l’impacte de les xarxes socials en les dinàmiques sociopolítiques (comunicatiu), o el greu i preocupant procés d’escalfament global i la necessitat –com reclamen alguns sectors del propi FSM- d’avançar cap a un nou paradigma civilitzador que acabi amb la idea de la producció i el creixement sense límits (ecològic). En tot això, l’FSM pot continuar sent un espai d’ensumada, oxigenació i articulació de lluites, o també un subjecte amb més capacitat d’establir estratègies d’acció. Sigui el que sigui, necessitem un Fòrum Social Mundial per seguir teixint l’altre món possible, els de les persones i els pobles que aspiren a una major equitat i a un equilibri real amb el planeta.

______________________________


[1] Els autors d’aquest article són: Carles Gil, director Fundació Servei Solidari; Juan Ignacio Latorre, psicòleg i doctorant en Polítiques Públiques i Transformació social (IGOP-UAB), i Òscar Mateos, professor de la Universitat Ramón Llull i cap de l’àrea social de Cristianisme i Justícia. Tots tres són membres del Centre d’estudis Cristianisme i Justícia (www.cristianismeijusticia.net) i van participar del darrer Fòrum Social Mundial a Dakar (febrer 2011).

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s