Com afecta la crisi als països del sud?

Publicat a Revista Foc Nou. Si alguna cosa caracteritza el sistema internacional actual és el seu estat de mutació. La crisi financera no ha estat la impulsora d’aquestes transformacions, sinó la que ha certificat la fi d’un ordre unipolar hereu de la Postguerra Freda (els Estats Units com a únic país hegemònic) i ha batejat oficialment un món multipolar amb nous actors i (potser) una nova correlació de forces. Quin paper ocupen els països del Sud en aquest nou escenari? Com els hi ha afectat la crisi? Quines característiques defineixen aquest nou estat de coses? A continuació exposem cinc tendències que volen aproximar-se a tot plegat.

1.- La crisi financera i econòmica internacional que el món pateix està tenint importants efectes col·laterals als països del Sud, però no és el factor central per entendre l’evolució d’aquesta part del món.

Segons el Banc Mundial, l’impacte de la crisi ha tingut sobretot conseqüències als països occidentals amb una caiguda mitja en dos anys del 12% del PIB, mentre que a d’altres parts del món aquest descens ha estat substancialment inferior: a Amèrica Llatina del 6,8%, als països asiàtics del 5,6% i a l’Àfrica Subshariana tan sols del 2,8%.[i] Tanmateix, la caiguda del PIB als països no occidentals s’explica precisament per factors indirectes. El descens de les exportacions a països del Nord (en molts casos, productes agrícoles bàsics i matèries primeres), la caiguda important de les remeses (que per alguns països africans com Lesotho, Sierra Leone, Senegal o Togo suposen entre el 10% i el 30% del seu PIB) o el descens de la inversió estrangera directa són els elements que han afectat, en major o menor grau, a les economies del Sud. En aquesta breu radiografia destaca especialment el cas de l’Àfrica Subsahariana. Per alguns, la marginalitat d’aquesta regió del sistema financer internacional  és la que, paradoxalment, explica aquest menor impacte i la seva relativa “immunitat” al conjunt de la crisi internacional.[ii] Per una vegada, l’Àfrica hauria sortit beneficiada del seu paper subsidiari a les relacions internacionals.

2.- Segons els més optimistes, la darrera dècada es caracteritza pel creixement econòmic, la democratització i un relatiu “desenvolupament humà” dels països del Sud.

Econòmicament, totes aquestes regions han experimentat un creixement macroeconòmic sostingut, moltes vegades per sobre dels països del l’OCDE. Inclús l’Àfrica Subsahariana ha registrat un creixement mig entre 2002 i 2007 proper al 7%. Pels experts, la “dècada perduda” experimentada per moltes regions als vuitanta i principis dels noranta –induïda en gran part per les reformes macroeconòmiques implantades pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial- ha estat substituïda per una “època daurada” del creixement econòmic, configurant així un escenari més “optimista” que en el passat, el qual hauria estat refredat, però, per l’impacte de la crisi. En lo polític, les Nacions Unides han emfatitzat la onada democratitzadora que importants regions del món han experimentat en les darreres dues dècades i que ha portat a la celebració massiva d’eleccions. A l’Àfrica Subsahariana, per exemple, 46 dels 48 estats que conformem aquesta regió han celebrat des de 1990 eleccions multipartidistes (només Eritrea i Somàlia no han passat per les urnes). Finalment, en l’àmbit social, el darrer “Informe del Desenvolupament Humà”, que anualment elabora el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD), ha destacat el creixement de l’esperança de vida en tot el món, la qual hauria augmentat de 59 anys de promig al 1970 als 70 anys al 2010, o l’augment de la matriculació escolar a tot el món que hauria passat del 55% de fa quatre dècades al 70% actual. En aquest sentit, l’informe destaca especialment el “desenvolupament humà” experimentat en països com Oman, Xina, Nepal, Indonèsia o Aràbia Saudita.[iii]

3.- No obstant això, les desigualtats socioeconòmiques continuen sent la característica principal que defineix els països del Sud i que, de fet, defineix el conjunt de les relacions internacionals.

Segons el propi informe del PNUD, el “creixement econòmic exponencial que han experimentat moltes regions del Sud no ha suposat una redistribució de la riquesa, fet que posaria de manifest que el creixement econòmic, tot i ser important, no garanteix el desenvolupament ni el progrés humà”.[iv] A Amèrica Llatina, el continent històricament més desigual del món, malgrat haver experimentat alguns avenços (la presidència de Lula a Brasil o la d’Evo Morales a Bolívia deixen experiències a tenir en compte), les diferències entre rics i pobres continua sent extraordinària. A països com Colòmbia, Guatemala o Mèxic, el 10% de la població més rica concentra gairebé el 45% de la riquesa nacional, en contraposició amb el 10% de la població més pobre qui només disposa de l’1% d’aquesta riquesa. Per altra banda, una de cada tres persones continuen vivint per sota del llindar de la pobresa, una xifra que, en aquest sentit, no s’ha vist substancialment modificada per l’impacte de la crisi.[v]

La tendència a l’Àfrica i l’Àsia és també preocupant. A l’Àfrica, si bé el creixement econòmic ha generat una “petita classe mitja” (coneguda en alguns països com els cheetah), l’impacte de la globalització deixa una regió amb major desintegració i conflictivitat social (la pobresa extrema afecta ja a 458 milions de persones, segons el PNUD) i amb una escletxa entre rics i pobres cada cop més notable, configurant així un “laboratori” del que ja està passant a altres indrets del món com ara és Amèrica Llatina.[vi] Per altra banda, el “miracle asiàtic” també desperta algunes preocupacions. L’excepcional creixement experimentat en les darreres dècades ha vingut acompanyat d’un augment de la pobresa extrema (que afecta a gairebé 1.200 milions de persones) i d’una creixent distància en els ingressos entre rics i pobres. La fam crònica també s’ha convertit en un fet distintiu. Segons Unicef, més de 400 milions de persones (100 milions més que en els tres darrers anys) són víctimes de la fam crònica al sud d’Àsia, les pitjors xifres en els darrers 40 anys,[vii] malgrat que el creixement econòmic en alguns d’aquests països ha estat superior al 10%.[viii] A més, segons el PNUD, no tots els països han enregistrat un augment de l’esperança de vida. En alguns estats africans (República Democràtica del Congo, Lesotho, Sud-àfrica, Swazilàndia, Zàmbia i Zimbabwe) i a tres països de l’antiga Unió Soviètica (Belarús, Ucraïna i la Federació Russa) la població, de mitja, viu menys avui que al 1970.[ix] Tanmateix, aquest escenari posaria de manifest que els processos de democratització experimentats en bona part de regions del món no han servit per millorar la qualitat de vida de la majoria. La celebració d’eleccions, a més de moltes vegades agreujar les tensions socials a molts països (Kènia, Costa d’Ivori o Togo són bons i recents exemples al continent africà), no han contribuït a construir societats més igualitàries, justes i representatives.

4.- Els països del Sud tenen un creixent protagonisme en el món multipolar que s’està configurant.

La crisi ha accentuat un canvi en les correlacions de poder en l’escenari internacional. Els EUA han deixat de ser el centre regulador d’un món que ara respon a més impulsos, especialment els de Xina. Per alguns, més que un món multipolar, la nova situació política i econòmica internacional ha derivat en un nou ordre bipolar o un G-2 (EUA-Xina), que és el que veritablement està determinant l’agenda internacional. Un bon exemple d’aquesta dinàmica serien les dues darreres cimeres sobre el canvi climàtic (Copenhage i Cancún) on els dos més importants emissors de gasos són claus per poder establir uns acords de mínims que possibilitin l’horitzó urgent de controlar l’escalfament global. Enfront d’aquest G-2, la crisi ha consolidat el paper del G-20 (que no G-22, malgrat els esforços “titànics” d’Espanya i els Països Baixos per ser-hi). El G-20 ha relegat, almenys temporalment, el tradicional G-8 (els set països més industrialitzats del món + Rússia) com a fòrum de discussió de l’economia mundial, integrant així a les economies “recentment industrialitzades i emergents”. Pels més optimistes, aquest fet és símptoma d’una certa democratització de les decisions mundials, ja que el G-20 vindria a representar el 80% del volum de les economies mundials i a dos terços de la població mundial. A més, la integració de països com Brasil, Xina, Índia o Sud-àfrica, materialitzaria la tradicional reivindicació que demanava l’ampliació dels membres permanents (i amb dret de veto) al Consell de Seguretat de l’ONU i, per tant, la garantia de tenir un fòrum de decisió més representatiu. Pels més crítics, en canvi, el G-20 simplement suposa certificar una manera determinada d’entendre la política econòmica (la neoliberal), així com l’acta de defunció definitiva d’organitzacions més representatives i democràtiques com l’Assemblea General de les Nacions Unides. Precisament, l’ONU i la Unió Europea són, segons nombroses veus, els grans derrotats en aquest nou repartiment de cartes. La primera no hauria pogut sobreviure al seu gran dèficit de naixement (la dependència política i econòmica dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat i alhora cinc principals productors armamentístics: EUA, Rússia, Xina, França i Regne Unit), aguditzat pels episodis dels darrers anys (atacs unilaterals de l’OTAN a Kosovo i d’EUA i Regne Unit a l’Iraq), mentre que la segona s’hauria ofegat en l’actual conjuntura per la seva incapacitat de plantejar una unió que anés més enllà de la monetària.

Sigui com sigui, la configuració d’aquest nou ordre internacional sembla obrir noves esperances respecte a la correlació tradicional de forces. Per exemple, el paper de les potències emergents o BRIC (Brasil, Rússia, Índia Xina) en els països del Sud ha propulsat una nova relació de cooperació Sud-Sud que està obligant als països del Nord (EUA i la UE, especialment) a replantejar el seu paper a regions com l’Àfrica Subsahariana o Amèrica Llatina. Per altra banda, si aquest nou ordre no suposa de facto una millora de les condicions de vida dels països del Sud o bé acabar amb les tradicionals distàncies entre els més rics i pobres, aquesta nova correlació de poder no haurà suposat al cap i a la fi una reconfiguració de les regles del joc. Per continuar amb la metàfora: les cartes s’hauran tornat a repartir amb la presència ara de nous jugadors, però les regles del joc i els guanyadors continuaran sent els mateixos.

5.- Més enllà dels estats i les institucions, els pobles del Sud també reclamen un espai en l’escenari internacional en gestació.

La crisi ha posat de manifest les grans escletxes del sistema econòmic capitalista i (potser) ha obert un debat planetari sense precedents sobre la viabilitat del sistema i la necessitat d’alternatives. Aquest debat, que encara és incipient, s’endevina segurament com un dels interrogants que el conjunt del planeta està disposat a fer-se en els propers anys i dècades. L’eventual “dictadura dels mercats”, denunciada per moltes veus, també evidencia la necessitat d’abordar un debat sobre el sentit de la democràcia i la necessitat d’apuntalar els ciments d’una democràcia global. Des de mitjans dels noranta i fruit d’experiències com l’aixecament zapatista a Xiapes (Mèxic) o l’emergència dels moviments altermundialistes (especialment des de Seattle al 1999), l’agenda, heterogènia i diversa, de l’anomenat Fòrum Social Mundial ha contribuït a visibilitzar dues reivindicacions claus en l’horitzó més immediat: la equitat i la sostenibilitat. Ambdues reivindicacions representen cares d’una mateixa moneda i assenyalen els dos principals problemes i contradiccions que enfronta el planeta: el creixement econòmic no és redistributiu per se i, a més, amenaça la subsistència de l’espècie humana. La idea que envolta aquest fet sembla que, d’una manera o altra, podria anar calant l’imaginari dels propers anys: o el món s’organitza per viure d’una altra manera, o el planeta té els dies comptats. Dit d’una altra manera, si finalment tots els estats aspirem simplement a un nivell de creixement i consum com el dels EUA necessitaríem sis planetes i mig per poder fer-ho efectiu.[x] En suma, tot plegat, obre un debat que desafia l’actual lògica neoliberal i el “sentit comú” construït fins ara sota els dogmes del creixement econòmic i la desregulació. Una altra cosa diferent és saber com aquestes resistències, aquestes veus alternatives, seran capaces d’organitzar-se, d’influir en l’agenda internacional i de, veritablement, imposar un altre rumb, més just, equitatiu i sostenible, a l’actual estat de coses. Sigui com sigui, aquest escenari mundial en mutació, com a mínim, ens deixen una doble constatació: res no tornarà a ser igual després d’aquesta crisi, fet que suposa una oportunitat històrica per aquelles persones disposades a bufar en una direcció diferent a la lògica del sistema actual.

——————————————


[i] World Bank, Global Economic Prospects, 2010.

[ii] Zachary, G. P. 2009: “La inmunidad de África”, La Vanguardia, 14 de abril de 2009

[iii] Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD), Informe de Desenvolupament Humà 2010: La verdadera riqueza de las naciones: Caminos al desarrollo humano,  a. http://hdr.undp.org/es/informes/mundial/idh2010/

[iv] Íbidem.

[v] Comisión Económica para América Latina y el Caribe (CEPAL), Panorama social de América Latina 2010, a: http://www.eclac.org/publicaciones/xml/9/41799/PSE-panoramasocial2010.pdf

[vi] Servant, J. C. 2010: “El espejismo de las clases medias africanas”, Le Monde Diplomatique, Septiembre 2010

[vii] En aquest sentit, la xifra de persones que passen gana al món al 2010 va superar, per primera vegada a la història, els mil milions de persones.

[viii] El País, “El hambre regresa con fuerza a los países del sur de Asia”, , 8 de juny de 2009

[ix] PNUD, op. Cit.

[x] World Wide Fund for Nature (WWF), Informe Planeta Vivo 2010, a:  http://www.wwf.es/noticias/informes_y_publicaciones/informe_planeta_vivo_2010/

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s